Les festes ja s’han acabat, i sempre queda el regust, de no haver aprofitat el temps, de que tot ha passat massa aviat, o de que m’han faltat coses per explicar; potser si.
Dia 22, divendres, avió cap a Girona, just tocar terra em va envair la sensació de que ja era a casa, i de que estúpidament, seria capaç d’arribar a peu fins a Sóller. Els “bocatas de tortilla” i “chorizo”, i la televisió amb espanyol ajudaven a confirmar la idea, de que ja havia arribat.
A fora, el bon amic Maurici (àlias vintzenzo) m’esperava per anar cap a Barcelona. El trajecte fou insuficient, per intentar explicar-nos les vides; com sempre, rememorant “batallitas”, i reflexionant sobre el futur.
El dissabte dinar amb tots els amics catalans. Pa amb tomàquet i bona companyia : “el paraiso” Quins bons records d’aquells temps per Biomèdica, d’aquelles llargues nits de produccions inacabades, d’aquells moments en que parlàvem de la vida i de com fer-nos milionaris sense treballar tant. Ens va faltar temps,… molt de temps, per explicar-vos coses, i per saber coses de vosaltres. Sincerament estic molt agraït de que vinguéssiu
A Palma, a l’aeroport, el meu pare i la meva mare,.. ja feia 3 mesos i mig que no els veia, i ja els enyorava; i pel matí el meu padrí, que creia que, per culpa de la boira, no havia pogut arribar. Em feia molta il·lusió, el fet de retrobar-me amb la família, tan sols vaig trobar a faltar la meva germana, (tot arribarà).
Sóller no canvia, i com diem amb els amics: “Los mismos perros con diferentes collares”. Però m’agrada tornar al Mirall, fer una pomadeta amb en Jordi i en Pere, fer unes cercessetes amb en Felip, sopar amb en Jaume i en Lluís (be aquestes festes els he vist poc), tornar a veure n’Aina i na Sabrina, intentar xerrar angles amb na Nadine, veure en Busquets i na Marga, trobar-me en Xesc, en Pere i en Tolo (a pesar de que no els he vist gaire), anar a Campos a veure en Miquel i na Bel. Si,…. tot segueix igual, i que no es maco això?.
Si, definitivament m’agrada tornar a casa; i cada vegada més.
A la tornada vaig passar per Barcelona i per Biomèdica. Na Hermínia en Joan i en Raul intenten acabar l’inacabable; i desprès de comprovar que l’oficina segueix allà mateix, amb els mateixos arxius, i les mateixes mostres; vàrem fer una visita per l’obra, recordant les batalles amb els industrials i recordant aquell llistat inacabable de repassos. Sort, paciència, i fins aviat.
Res, que ja torno a ser a Dublín, però aquesta vegada serà per una estada curta, per reflexionar sobre el futur, que segur serà molt mes a prop de Sóller, de la terra i de la gent que estimo. Fins aviat!!!
